Respensar

Ens hem convertit en aquells maltractats ànecs. Diuen els llibres d'història que el·laboràvem el foie-gras enterrant unes aus grosses i greixoses i forçant-les a alimentar-se per provocar-ne un sobre creixement del fetge. Aquest després era considerat un article de luxe i es consumia en les millores taules.

Avui ha desaparegut la visió crítica i ignorem tot allò que ens provoca angoixa o tristesa. A canvi rebem un flux constant d'informació dissenyada especialment per evitar aquest rebuig. Dia a dia, consumim centenars de missatges, fantasiosos, enganyosos; que parlen d'un món que no és ni aquí ni ara. D'un món d'extrema felicitat, històries d'èxit, de petites misèries utilitzades com qui salpebra un plat massa dolç. I engreixem i engreixem, el nostre cervell esdevé una caricatura de la persona adulta. Qui vol saber res més? Qui vol transformar el món?

Perquè al contrari que aquells pobres ànecs, nosaltres no estem enterrats i és voluntàriament que consumim tota aquella porqueria que ens empobreix. Som nosaltres que esdevenim simples consumidors, privats de la més essencial tristesa, sempre feliços i sense saber perquè.

Seia en aquella cadira comodíssima. Últim model. Ben quieta. Els transmissors també eren d'últim model i ja ni tan sòls recordava de quan rebre la propera càpsula informativa requeria d'un petit gest mecànic. Directament en el seu cervell se succeïa ara un bosc esclarissat pels raigs de sol entre les fulles i el cantar descompassat dels ocells, ara el nou últim model de cadira estàtica, ara el seu entrenador personal que li deia les paraules exactes que necessitava per somriure, ara una cançó a cau d'orella de l'última estrella que havia desafiat el statu quo; i així durant hores. Al seu llavi superior s'hi havia format una ombra humida que semblava desafiar les condicions impecables del seu cubicle. I un insecte petitíssim, ignorat, que semblava que en bevia d'aquells llavis, triats a l'atzar entre milions i milions de rostres impassibles.